Mis Blogs.

Mis Blogs son: Actual (Actualidad y Aficiones), Heródoto (Ciencias Sociales, Geografía e Historia), Plini (Ciències Socials, Geografia, Història i Història de l’Art), Lingua (Idiomas), Oikos (Economía y Empresa), Paideia (Educación y Pedagogía), Sophia (Filosofía y Pensamiento), Sport (Deportes), Thales (Ciencia y Tecnología), Theos (Religión y Teología), Tour (Viajes), Altamira (Historia del Arte y Arquitectura), Diagonal (Cómic), Estilo (Diseño y Moda), Pantalla (Cine, Televisión y Videojuegos), Photo (Fotografia), Letras (Literatura), Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura), Odeón (Ballet y Música).

miércoles, febrero 19, 2014

La artista española Lola Anglada (1892-1984) y su relación con Joan Miró.

La artista española Lola Anglada (1892-1984) y su relación con Joan Miró.


Dolores (Lola) Anglada i Sarriera (Barcelona, 29-X-1892-Tiana, Barcelona, 12-IX-1984). Escritora, dibujante, pintora y escultora española. Tomó algunas clases de dibujo en la Llotja, hasta que la expulsaron por ser menor de edad, y entonces fue discípula del dibujante Joan Llaverias. Después acudió a las clases de Galí y las del Cercle de Sant Lluc, donde conoció a Ricart y Joan Miró, hasta el punto de que es una de las escasas relaciones femeninas que conocemos de Miró en esta época. 
Se sabe con precisión que ella trabajó con los miembros del grupo Courbet desde el inicio de su amistad en 1916 hasta por lo menos 1919, pues Ràfols explica que en enero de 1919 Lola Anglada está trabajando en el grupo, dibujando muy bien; y que no ha visto a Miró. [Carta de Ràfols a Ricart. Barcelona (3-I-1919) BMB].


Anglada recordará con precisión su educación artística y la amistad que tuvo con Miró y demás compañeros de taller:
‹‹D'allí [la Llotja] vaig passar a l'acadèmia de Francesc Galí. Era molt bon mestre, però em va dir. AMira, més m'estimaria que no vinguessis més. Vine sempre per amistat, perquè t'estimo molt, però com a deixebla, no. Jo més aviat et desoriento. Tu ja tens el teu camí obert, la teva manera de pensar..., no en tinguis més de mestres. Fes-ho tu sola.” I no hi vaig anar més.
Llavors coneixia ja en Miró, en Ricart, en Ràfols..., i vam decidir posar un estudi en comú, un taller, a un pis que el pare va trobar a l'avinguda Claris. Allí trevallàvem molt, fins que ens va agafar la dèria d'anar a París. A en Joan Miró i a en Ricart els vaig arreglar el viatge jo, des d=aquí. Tenia una amiga francesa, el pare de la qual regentava un hotel i els hi vaig adreçar.
Més tard, jo mateixa hi vaig anar, a París, cap a l'any vint-i-dos o vint-i-tres.›› [Canals, Enric. Conversa amb Lola Anglada. “L'Avenç”, 13 (II-1979) 14-18. cit. 15.]

Al respecto, los Canals han deslizado un error sobre las fechas de su viaje a París, que según ellos sería hacia 1918: ‹‹comparteix un estudi amb Joan Miró o Enric Ricart, fins que als vint-i-dos anys (sic) marxa a París.›› [Canals, Josep; Canals, Enric. Barcelona vista per Lola Anglada. “L=Avenç”, 12 (I-1979) 66-71. cit. 66].
En contra de esta datación hay tres razones: en 1918 Francia todavía estaba en guerra contra Alemania, lo que hace harto improbable un viaje a París; el preciso recuerdo de la misma Anglada que data el viaje en 1922-1923; y que en la correspondencia de sus amigos no figura noticia alguna de que ella esté en París hacia 1918-1921.

¿Qué sabemos de la relación personal de Anglada y Miró? 
Lola Anglada nunca se casó, aunque tuvo pretendientes especialmente entre sus compañeros del taller y entre ellos se puede suponer que se contara Miró, pues ella misma, comentando algunas declaraciones amorosas que recibió en aquella época dejó entrever que rechazó una propuesta suya:
‹‹Si m'hagués casat no hauria pogut fer tot el que he fet: Una dona casada ha de viure per a la família. Tenir un art i ésser casada no pot ésser. Art i matrimoni són enemics. I no em dol, no. Al contrari, si fos casada se me'n va el cap. Tants com m'han volgut... Mare de Déu! Si fes una llista... Fins i tot m'havien demanat al meu pare sense dir-me res a mi. Quan pensava amb els fills... (...) Hi havia amics meus que venien a pintar amb mi. M'ho deien: "En tal, et va al darrera.” Un dia un amic meu em diu: Escolta, jo t'estimo molt. El que et diré t'ho has de pensar molt. Què t'estimes més, el dibuixar o jo?” De seguida li vaig dir: El dibuixar”. Ell que em fa: Com es que ho dius tan de pressa?”. I li responc: Com que em dónes a triar, senyal que no m'estimes, o sigui que tu a casa teva i jo a la meva!”.
Una altra vegada, el pare d'un pretendent meu em diu: "Escolta, que no t'estimes el meu fill?” I jo li vaig respondre: "Miri, si el seu fill em veu a mi de la mateixa manera que dibuixa estic ben fotuda!”. No, el matrimoni no era per a mi.››

Es muy probable que Miró fuera el primer pretendiente al que ella se refiere en este fragmento, porque concuerda plenamente con su manera de hablar y sus ideas sobre la mujer. Más allá de estas declaraciones, si hubo una relación es probable que fuera breve y que la joven la viera de imposible realización, porque él no tenía aún dinero para mantener una familia. No obstante, Anglada, ya anciana, dejó entrever en declaraciones privadas que ella y Miró eran amantes (el término no implica necesariamente tener relaciones íntimas), lo que se ha aceptado como cierto por los Canals. 
Incluso el mismo Miró parece expresar su pasión espiritual por la joven (su “Beatrice”) un tanto herméticamente en una carta a Ricart de septiembre de 1917: ‹‹(...) en vaig anar les dos tardes dels dos dies que vaig ser a Barcelona, a veure a la nostra amiga Lola A. a Tiana. (...) allunyat como el Dant de la realitat (vas entenent tot això?) m’han reclós dintre mi, i a mida que m’he anat tornant un escèptic en tot lo que’m voltava, m’he anat acostant a Déu, als Arbres i Muntanyes, i a Amistat. Un primitiu com aquella gent de Ciurana i un enamorat com el Dant. (...)›› [Carta de Miró a Ricart. Mont-roig (domingo, IX?-1917). 2 hojas. BMB 449.]

En fin, Anglada marchó un tiempo a París, donde no tenemos constancia de un encuentro con Miró (tal vez no coincidieron en la misma temporada)  y tras su vuelta a Barcelona se convirtió en una excelente ilustradora, con un estilo intimista y sentimental; en 1925 celebró una exposición en las Galerías Dalmau. Con los años destacó como una activa militante nacionalista, muy próxima a la Esquerra Republicana de Catalunya de Francesc Macià.



Narradora infantil de notable éxito antes de la Guerra Civil, colaboró en varias revistas infantiles e ilustró sus propios cuentos, con un estilo ingenuo y nostálgico: Contes del Paradís (1920), En Peret (1928), Margarida (1929), Martinet (1960)...
En la posguerra todavía publicó La Barcelona dels nostres avis (1949) y La meva casa i el meu jardí (1958).

Fuentes.
Internet.

Exposiciones.
<Lola Anglada, poderosa memoria>. Barcelona. Museo de Historia de Cataluña (9 julio-24 septiembre 2012). Comisarias: Núria Rius y Teresa Sanz. Geli, Carles. Lola la revolucionaria. “El País” Cataluña (9-VII-2012) 5.

Libros.
Santos Torroella (dir.). Enciclopèdia Vivent de la Pintura i l’Escultura Catalanes. 1985: 205-216, fecha su nacimiento en 1892, como la Enciclòpedia Catalana, el Arnáiz; et al (dirs.). Cien años de pintura en España y Portugal (1830-1930). 1988: 189, y el Diccionario de pintores y escultores españoles del siglo XX (1994); otras fuentes la hacen nacida en 1896.

Artículos.
Canals, Josep; Canals, Enric. Barcelona vista per Lola Anglada. “L’Avenç”, 12 (I-1979) 66-71.

No hay comentarios:

Publicar un comentario