La enemistad entre Pla y Miró.
Entre todos los que
Miró tuvo que andar a la greña en distintas épocas, algunos esporádicos y otros permanentes como
Junoy, Ràfols, Ricart, Dalí, Tharrats… destacó aquí a quien fue tal vez el más
implacable, el gran escritor Josep Pla, un catalán conservador y franquista de
primera hora. Al respecto, el ensayista valenciano Joan Fuster, bien
intencionado, opina que Pla no sabía nada de arte o música y si defendía a Dalí
era sólo porque también era ampurdanés como él. [Fuster, Joan. Necrológica de Josep Pla. El homenot era él.
“La Vanguardia” (24-IV-1981) 15.], además, se sobreentiende, por sus veleidades franquistas desde los
años 30.
Su reseña de la participación de Miró en el Salon francés de 1920 es ya una declaración de que le ve como un artista veleidoso y sin personalidad propia, que sigue la corriente imperante del cubismo, al que Pla desprecia: ‹‹Apretar, Miró, amigo; molestar un poco a la gente. Esto es lo que hay que hacer. Cubismo, si conviene. A nuestra edad hay que tocar el cornetín. A ochenta años tocaremos el fagot. Y así habremos cumplido con todos.›› [Pla, Josep. Crónica de Francia: el Salón de Otoño. “La Publicidad”, Barcelona, v. 43, nº 14831 (16-X-1920) 1. FPJM, v. I, p. 8, con atribución a “J.Mª Plá”. ] Si esto parece agresivo, lo siguiente lo parecerá mucho más.
Pla desdeñaba contumaz
a los artistas e intelectuales vanguardistas y más aun si eran de izquierdas, a los que presentó bajo el peor
prisma cuando se dignaba escribir sobre ellos, aunque lo normal es que ni los
citase: nunca mencionó a Joan Prats, uno de los más importantes activistas
culturales en la Cataluña de la posguerra, ni a Josep Lluís Sert, el mejor
arquitecto catalán. Solo les dedicaba su atención si los afectados gozaban de fama
y entonces su rencor se incrementaba, lo que explica su terrible odio a
Picasso, que fue siempre su indiscutible bestia negra, y que mostrase su
inquina a Miró sobre todo desde finales de los años 40, justo cuando el nombre del artista
se consolidaba en el ámbito internacional y se le conocía ya más en Barcelona. Desde
entonces para atacar a Miró utilizará todos los medios a su alcance: engañar,
inventar, deformar las citas y los testimonios...
Pla jamás dedicó
específicamente a Miró un texto largo, pero sí aprovechó algunos escritos sobre
otros artistas para encarnizarse. Así, cuando le tocó escribir sobre Dalí, su
preferido, le presentó básicamente en oposición a Miró, y cuando lo hizo sobre Llorens
Artigas, un conservador que le merecía más respeto, no dejó de denostar al
pintor, en párrafos tan largos que desequilibra el texto, hasta el punto de
parecer más bien un ensayo antimironiano.
Como muchos de los
enemigos de Miró, Pla se explayaba a gusto en la intimidad de sus diarios:
‹‹Ara, en aquesta
època de la cultura, la pedanteria és inenarrable. No oblidem al senyor Joan
Miró, immensament ric, pintor mediocríssim i el decorativista més dolent de
tota la història de l’art. Picasso copia l’art dels negres. Miró es basa en els
seus somnis, en el que anomenen la cosa onírica. És un pageset introvertit, totalment mut, que no
para mai de somniar. I endevina qui t’ha tocat. De tot els publicitaris, és que ho és més... i endevina qui t’ha tocat...›› [Pla. Obra completa. Notes del capvesprol. v. 35. 1979: 381-382.]
Pero en los textos
que publicaba, en el diario "La Publicitat" en los años 20 y en otros medios más tarde, debía ser más comedido. Hay que precisar que, salvo la reseña arriba citada, los escribió o más bien los reescribió casi todos en los años 60-70, aunque oficialmente les ponga una
fecha muy anterior. Por ser una fuente poco fiable los párrafos que aquí siguen
no los he usado en otros capítulos de mi investigación, pero alumbran los odios políticos que Miró
sufrió durante el franquismo.
En 1975, al escribir sobre el Miró de los años
20, al que trató personalmente en París en 1920 y hacia 1926-1927, refundió
esta relación en unos pocos encuentros a lo largo de 1920 y los utilizó como
pretexto para retratarle en lo que es tal vez la más larga, irónica y cruel
descripción física en la inmensa producción literaria de Pla, sin duda en la forma un
excelente escritor —en mi opinión, como en la de muchos, el mejor de la literatura catalana
contemporánea—, de palabra acerada, casi sin adjetivos: le llama petimetre, astuto
manipulador, vacío intelectualmente, que practica una pose de silencio y de
elegancia en el vestir, como un rebuscado recurso teatral para llamar la
atención en París y abrirse camino en el mercado del arte, porque por su ínfimo
valor artístico no lo lograría de otro modo; y destaca que es con estos
recursos como alcanza el éxito. Comienza recordando que le conoció en 1920:
‹‹El surrealisme
continental, i concretament el surrealisme francès, rebé de Catalunya dues
importants aportacions: primer la de Joan Miró; després, la de Salvador Dalí.
Cronològicament, Miró arribà a París abans que Dalí. Miró visqué els moments
difícils del moviment; Dalí, qual el vent començà de bufar favorablement. Vaig
conèixer Miró a la capital de França el 1920, o sia en la primera etapa de la
meva actuació de periodista a l’estranger.››
Pla se refiere
primero a un encuentro en Montparnasse con Miró, del que destaca su elegancia,
aire campesino y mirada fría, Mercadé, Ricart y un tal Metzanov, aparentemente
un ruso emigrado:
‹‹Amb els meus amics
Lluís Mercadé i Enric C. Ricart, anava sovint a sopar en un crèmerie del
bulevard de Montparnasse, barata, macilenta i trista. De vegades ens
acompanyava Metzanov, un cre del Mar Negre, dibuixant de frivolitats, que
Mercadé havia conegut a Munic. Un dia es presenta a l’establiment un xicot
baixet, grassonet, rosat, enravenat, molt ben vestit amb una roba de color de
fulla morta i corbata vermella, tendre i fi. Portava barret fort, presentava unes
galtes admirablement afaitades i saludables, tot el que transportava era
admirablement lligat, nou i ben posat, el rellotge de polsera li marcava l’hora
exacta, les ungles eren uns glopets de rosada, la ratlla dels pantalos li queia
verticalment sobre les polaines que cobrien les seves sabates lluents. Era Joan
Miró, que feia molt poc temps que havia desembarcat a l’estació del Quai
d’Orsai.
Vaig quedar
agradablement sorprés de la semblança que Miró tenia amb determinats joves
pagesos del nostre país, pagesos rossos, generalmente presumits, rodanxonets i
corpulents, una mica xirois, una mica babaus d’aparença, però de fet molt
equilibrats, tossuts, impàvids i de gran resistència. Ls semblança augmentava
encara en constatar que l’engavanyament que aquels rústics presenten en
mudar-se, l’asssenyalava també Miró exactament. Vaig preguntar-me en qui Miró
em feia pensar. Era evident “vint anys enrera” vaig dir-me; Puig i Ferreter era
exactament igual que aquest pageset tan fresc i tan bonic.
Després de les
presentacions de rigor, Miró col·locà amb la més gran cura el seu barret en el
penja-robes, s’acostà a la taula i s’assegué molt tocat i posat en una cadira
després d’haver-se col·locat, amb dos dits, els pantalons de manera que se li
hi conservés la ratlla impecablement. Tots aquests moviments em divertiren,
perquè llavors vivia en un món perodístic més aviat atrotinat, assedegat i una
mica deixat de la mà de Déu. Com que ja havia sopat, demanà un cafè amb llet. Tirà dos terrossos de sucre ambs
les puntes dels dits en el líquid mentre posava els llavis en forma de cul de
gallina i les nines dels ulls blaus se li tornaven dues boletes d’una
esfericitat perfecta. Aquells dos ulls m’impressionaren de seguida, fins a
l’extrem que la seva presència em féu oblidar el restant del cos del meu amic.
Semblaven dos perdigons ampliats, augmentats, dues bolletes glacials, d’una
força interna obsessiva, que de vegades feien pensar en els ulls d’un pallasso,
altres en els ulls dels maniquins dels aparadors de sastreries modestes, altres
en els ulls d’un al·lucinat. Aquells dos ulls que de vegades s’aturaven en
fixesa impressionant i tenien la immobilitat d’uns ulls hipnotitzats posats
sobre un cos enravenat i rígid, engavanyat lleugerament grotesc, feien un
efecte de cosa estranya, pràcticament mai vista. Si la gent tingués els ulls que té aquest jove —vaig dir-me—, l’aspecte de la humanitat seria molt diferent. I el que sorprenia més, potser, encara, era
l’absoluta perfecció de l’òrgan visual: la circumferència perfecta del cristal·lí,
la simetria matemàtica de tots els elements, l’aspecte modèlic que tenien. Precisament perquè semblaven tan perfectes
eren inquietants. Eren uns ulls expressament, mecànics, modèlics.››
Apunta luego la
relación de Miró con Ricart, aunque los hace de grupos rivales en Barcelona —tal vez ignoraba que habían sido
compañeros en la Agrupació Courbet, pero es cierto que en los años 20 se habían
distanciado, y Miró estaba en el grupo Les Arts i els Artistes y Ricart no— y
destaca ahora otro rasgo del carácter de Miró, el mutismo, y pone en su boca
que ya le interesa el surrealismo en 1920 (cuatro años antes de su aparición),
lo que nos lleva a pensar que Pla mezcla un encuentro en 1920 con otro hacia
1926:
‹‹Miró venia a veure Ricart, a qui ja
coneixia. Havien format part de no sé quines agrupacions artístiques rivals barcelonines.
Havien freqüentat les Galeries Dalmau de la Portaferrissa. Vaig veure de
seguida que Ricart mirava Miró amb una gran curiositat, amb una subratllada
deferència, no exempta, potser, d’una certa bondadosa
ironia. Es digueren unes quantes paraules en veu baixa, i quan el diàleg s’acabà observàrem que Miró entrava en un mutisme
absolut i perfecte. La primera tongada de silenci durà ben bé deu minuts,
durant els quals Miró mirà fixament els vas de cafè amb llet buit que tenia
davant la vista. Com
que en una taula on hi ha algú que no diu res els altres acaben, també, en el
mutisme, al cap de poca estona davallàrem tots en un silenci gairebé
necrofílic. Enric Ricart tractà de salvar la situació fent una pregunta a Miró
en l’esperança que s’interessaria. Miró contestà amb un monosíl·lab i recaigué
en una altra tongada de mutisme. De seguida vaig comprendre que hi tenia molta
pràctica i vaig sospitar si aquest no seria l’estat natural del seu esperit. Aquest xicot —vaig dir-me— ens deu haver passat
molts anys sense dir res. (...)
(...) En el moment
d’acomiadar-nos, Metzanov preguntà a Miró:
- Vosté es pintor?
- Sí senyor.
- De figura?
Paisatgista?
- He abandonat aquests
temes. Ara pinto els meus somnis. Tinc simpatia pels surrealistes...
- Deu ésser endemoniadament
difícil...
- Difícil? És clar
que és difícil...
- Es poden pintar
els somnis? És possible? Si ja pintar unes sabates, una corbata, les cuixes
d’una senyoreta, és tan difícil, pintar els somnis... Deu pintar signes...
- Els somnis són una realitat,
com les sabates, les corbates, les cuixes d’una senyoreta...
- Ah! Digué Metzanov, somrient amb un aire trist.
- És que vostè em vol limitar
les possibilitats com a artista?— Digué Miró amb una
violència amb prou feines continguda, el pit inflat, carregant-se d’espatlles, la cara injectada, amb una accentuada
crispació vermellac.—Jo
pinto, com em sembla; si vostè vol, pinto signes... i què?
Lluís Mercadé,
sempre tan ponderat, accelerà la separació. (...)››
Pla sugiere que el
mutismo de Miró es tanto un rasgo de carácter como una pose para llamar la
atención y facilitar su triunfo:
‹‹Tot caminant,
Mercadé digué a Ricart:
- Aquest xicot no
parla gaire, realment...
- És veritat, parla
poc. Sempre ha estat així.
- Parla poc perquè no té
res a dir —vaig preguntar— o perquè no domina gaire els
mitjans d’expressió?
- Sospito que té moltes
coses a dir. Em sembla que més aviat li costa de dir-les. És un home de frases
molt curtes, donat principalment a les afirmacions i a les negacions i sobretot
als monosíl·labismes... En el nostre país hi ha molta gent que són així...
- És cert. Ara,
potser això, a París, per a fer una carrera, per a arribar, no és cap defecte.
Per a un marxant de pintura, rebre la visita d’un venedor de quadres que no
parla tot i no ser mut ha d’ésser un fet molt colpidor. A París, la qüestió és
tenir alguna cosa especial que impressioni la gent. Anar, per exemple, a una
festa de societat i no dir res a ningú tot mantenint la més exquisida correcció
fa una impressió tremenda. Els francesos no són pas gaire humorístes, però els
agrada que la gent es diverteixi, sobretot si són estrangers. Vull dir que la
qüestió és fer-se inoblidable, i els silencis tan prolongats d’aquest xicot
sobre el seu aire d’aturament hipnòtic, aire que encara els augmenta i en certa
manera els dramatitza, el poden ajudar molt, en aquest sentit. No crec pas que
vagi equivocat, i si no al temps...
Ricart ens parlà una
estona de Miró. Ens digué la impressió enorme que li havia fet (a Miró)
l’exposició (horrible) de Van Dongen, a les Galeries Dalmau, quan aquest
holandès tornà d’Alger. Digué a més a més que l’etapa realista de la pintura de
Miró estava agonitzant per creure l’artista que havia arribat a un cul-de-sac
sense avenir. Ens parlà també de les dificultats de l’artista amb la seva
família —les històries de sempre. I potser encara digué alguna cosa més, alguna
cosa que no puc reportar perquè no ho vaig escriure a cop calent.››
Y Pla acaba con una
referencia a la elegancia de Miró, que enlaza directamente con un plan suyo para
alcanzar el éxito social y a partir de éste el artístico:
‹‹Al cap d’un mes o
un mes i mig, Miró tornà a le crèmerie. Arribà admirablement vestit: un
abric flamant, un fulard de color de rajol i a sota un smoking perfecte,
rígid (mudar-se llavors era entrar en la rigidesa), amb un coll d’aletes que de
tan dur semblava d’acer i unes solapes enlluernadores, brillantíssimes. Barret
fluix negre, una mica més francès que anglès —i aquest era l’únic defecte. Parlà una mica
amb Ricart, demanà un cafè amb llet i entràrem tots en el mutisme, cosa que no
em desplagué pas, perquè feia quatre dies que plovia i m’envaïa la misantropia.
No gosàrem pas demanar-li res, però tot semblava indicar que es dirigia a una
festa, de valoració indiscernible però possiblement utilíssima.
Després d’acomiadar-nos, anàrem al Dôme a prendre cafè.
Ja redossats, vaig mirar Ricart. Ricart mirà Mercadé i Mercadé em mira a mi.
- La cosa marxa...
Aquest xicot camina. Hem de celebrar la versemblança de les profecies. (...)››.
[Pla. Homenots. Obra completa. v. 29. 1975. Salvador Dalí, una
notícia: 177-182.]
La malevolencia e
ignorancia de Pla sobre el Miró de los años 20 es de un grado asombroso. Por
ejemplo, considera que el Miró surrealista, el de la segunda mitad del decenio,
fue sostenido económicamente por Giraudin, el galerista de La Licorne, pese a
que lo cierto es que la exposición de La Licorne, de la que Dalmau había sido
el patrocinador, en 1921, no había vendido nada y Giraudin no le pagó siquiera las obras
que entonces se quedó, sin devolverlas al artista, lo que apunta a que Pla no tenía
información de primera mano sino solo rumores, un lustro más tarde: ‹‹De seguida que els afiliats a
l’escola [surrealista] trobaren clients rics (de vegades el client té un nom
aristocràtic, cosa que augmenta la seva importància) es dispersaren i es
posaren a menjar amb més lentitud i calma. Miró trobà en el marxant de pintura,
Giraudin, de la Licorne, un client comprensiu, dintre de la displicència, és
clar.›› [Pla. Homenots. Obra completa. v. 29. 1975. Salvador Dalí,
una notícia: 182.]
Sigue igual al
tratar sobre el Miró de los años 30. Un texto de Enrique Lafuente Ferrari, al
que cita fuera de contexto, sirve a Pla para argumentar que Miró es un simple
imitador de Dalí. Lafuente Ferrari escribe que el mejor Miró es el “pintor puro”
y en cambio critica los collages y el Bodegón del zapato viejo (1937):
‹‹El surrealismo fue, como una secta, una facción intransigente, dogmática, un
partido obsesionado por la revolución social, por la reforma moral, la
destrucción y otras cosas que no tienen nada que ver con el arte ni con la obra
de un pintor auténtico. Todo eso es un lastre para un artista puro, y Miró lo
es. Tenemos la prueba en su obra: hay, sí, en algún momento de su pintura una
veleidad de descender a las descripciones de los cuadros surrealistas.
Concretamente, bajo la influencia de Dalí, pintó su Bodegón del zapato viejo
(1937). Es un Dalí mediocre. Lo mismo diríamos de sus collages mediocres que no
llegan jamás a la gracia sabia, a la sorpresa refinada de Max Ernst.›› [cit.
Pla. Homenots. Obra completa. v. 29. 1975. Salvador Dalí, una notícia:
183. Lo toma de Lafuente Ferrari. Miró o los pintores en libertad, en
Cela; et al. Joan Miró. Nº especial “Papeles de Son Armadans”, Madrid-Palma,
v. VII, nº XXI (XII-1956)].
Pla continúa: ‹‹Els
crítics han, sembla, establert que Dalí fou un pintor surrealista millor que
Miró; Miró sembla que fou, com a pintor d’aquesta escola, un simple imitador de
Dalí. Així al menys ho he llegit en un publicació dedicada a aquest artista.››
[Pla. Homenots. Obra completa. v. 29. 1975. Salvador Dalí, una
notícia: 182.] Y sigue la cita para que no quepa duda, y remarco que es una
de las pocas citas textuales en los 46 volúmenes de las obras completas de Pla.
Tal vez el despropósito mayor es que reduce la decadencia del surrealismo y el
triunfo de Miró como artista a un simple asunto de alcoba, pues al enamorarse
Gala y Dalí, el despechado Éluard, al que Pla presenta como un hombre de
inmenso poder, tomó partido por Miró y le encumbró:
‹‹Dalí s’enamorà de Gala i Gala de Dalí. (...) El qual fet provocà una
considerable conseqüència que consistí en això: que l’abandonat marit es dedicà
a pistonar Joan Miró d’una manera sistemàtica, a tort i a dret. És Paul Éluard
qui llançà, des de la seva magnífica posició, Joan Miró a París, i això el
convertí en una espècie de geni universal indiscutible. Es posaren al costat
d’Éluard les més grans figures del surrealisme. La mort de l’escola està
directament relacionada amb aquest tripijoc sentimental pueril. Després dels esdeveniments de Cadaqués, ni Éluard ni Dalí ni Miró no volgueren sentir parlar més —et pour cause! — del surrealisme. El primer, per caritat; el segon, per discreció; el
tercer, per no perdre’s cap nota del pistó del clarinet. I aquest fou el requiescat
in pace del surrealisme francès i en definitiva del surrealisme
continental.›› [Pla. Homenots. Obra completa. v. 29. 1975. Salvador
Dalí, una notícia: 187. Insistirá luego en en que hay una operación de
exaltación de Miró y denigración de Dalí, en op. cit. 192.]
Además, Pla
utilizará en 1971 su breve biografía de Llorens Artigas, que estaba ya tan
enfermo que ni se enteró, para intentar enfrentarle con Miró. Presenta siempre
al pintor como un colaborador secundario del ceramista, que es quien pone el
auténtico genio y soporta de mala gana a su compañero porque ganan mucho dinero —Pla no sabía que para Miró la cerámica era su obra de salida comercial más difícil—. Y cayendo de error en error hace de Maeght un próspero marchante en París y también en
Nueva York —ignora el rol exclusivo del marchante Pierre Matisse en el mercado norteamericano—, que está en Barcelona hacia 1943-1944
(apunto que se conocieron en 1948) para ver las cerámicas de Artigas y que es gracias a
éste que toma a Miró como artista de su galería (¿cómo, si no, sugiere Pla, Maeght se
rebajaría a representar a Miró?), para rematar con un párrafo final sin desperdicio:
‹‹Aquesta llarga
història de la col·laboració de Llorens Artigas i el pintor Miró sembla que
hauria de provocar una conclusió. Jo ho crec almenys i ho dic, més per intuició
que per elaborada demostració. Des que aquesta col·laboració s’inicià al fornet
de Sant Gervasi, Joan Miró deixà de banda gairebé totes les seves idees
pictòriques anteriors i es convertí en un decorativista molt personal,
extremadament curiós, d’una ingenuïtat molt infantil i primària, que la gent
normal discutí i probablement sempre discutirà. El decorativisme de Miró no
crec que hagi provocat cap comentari positiu i tradicional des del punt de
vista habitual i plàstic, però ha donat origen a moltes especulacions
filosòfiques, produïdes sobretot a la Suïssa alemanya, a Zuric concretament, on
fou presentat quan féu l’exposició a la Kunsthaus, com un artista enjogassat
per la ingenuïtat i una fenomenal imaginació, en el qual es combinen l’art de
les pintures rupestres, el popular i l’infantil. Potser no tant; ara, quan es
produeix alguna cosa insospitada, en aquest aspecte, la filosofia entra a veles
desplegades perquè els fills dels filòsofos puguin estudiat el batxillerat.
Fins ara, ens havíem pensat que la producció de l’art era inseparable de la
intel·ligència, com a captació, sempre incerta, de l’enorme complexitat de la
vida, però ara a resultat que les coses s’han tornat més fàcils.
Com a pintor
figuratiu, Miró no fou pas un artista de gran producció. Tot el que féu és
engavanyat i no té gaire gràcia. Ara: com a decorativista, ha produït una obra
extraordinària. És molt difícil de tenir-ne una idea clara i concreta, perquè
una gran part de la seva producció es troba, dispersada qui sap on. En la
producció d’aquesta obra, no es deuria pas poder negar que n’hi ha una bona
part de la seva única activitat personal. Però després hi ha l’altra part: la
de la col·laboració amb Llorens, en la qual el pes de les idees de Llorens i
del seu cèlebre fornet ha estat decisiu, inqüestionable. Des que Miró es
convertí al decorativisme en el fornet de Sant Gervasi, perdé la personalitat.
S’hi convertí, perquè la seva pintura figurativa no tenia cap sortida immortal
apreciable. (Tots els artistes treballen per la immortalitat.) Guardi’m Déu
d’afirmar que la col·laboració d’aquests homes no donà grans resultats, per a
l’un i l’altre. Crematísticament fou considerable —cosa que sempre és apreciada
ací i fora d’ací. En la col·laboració, Llorens hi aportà coses essencials; el
marxant (Maeght), les seves relacions socials, els seus coneixement de
ceramista, que són tan grans. Miró hi deixà —fos la que fosc la seva personalitat. Tot el
que ha fet aquest home des del 1950 sembla sortit de la concepció de Llorens i
del seu fornet, primer de Sant Gervasi i després de Gallifa. És gairebé segur
que moltes coses que ha aportat Miró a Llorens li han més aviat desagradat.
Però això és igual. Llorens ha bufat el vent de l’època, i és ell en
definitiva, qui l’ha pistonat. I aquesta és, probablement, la conclusió que es
podria treure d’aquesta col·laboració tan eficaç i tan vasta.›› [Pla. Homenots. Obra completa.
v. 29. 1975. Josep Llorens Artigas: 513-514. La animadversión de
Pla hacia Miró la comentó Permanyer
en Pla: “sin bajar del barco”. “La Vanguardia” (21-II-1976) 38. El título se refiere al rumor de que Pla
escribía sus textos de viajes sin conocer realmente los lugares, y afirma que
escribe de arte sin conocimientos.]
Miró respondió
ignorándole por completo: ni un solo comentario verbal en sus entrevistas, ni
siquiera una obra suya en su biblioteca personal, e incluso le echó a la calle
cuando, en compañía de Baltasar Porcel, le visitaron en Son Abrines hacia el
verano de 1965. [Porcel, B. Una experiencia, una época. “Diario 16” (11-VI-1986). / Porcel,
B. Secretos de Miró en Mallorca.
“Última Hora” (11-III-2009) 36.] Este rechazo fue una actitud bastante generalizada en los círculos
progresistas catalanes, como advierte Teresa Amat en un artículo sobre el vacío
que hicieron al escritor ampurdanés los redactores de la revista “Serra
d’Or”, los mismos que apoyaban a Miró. [Amat, T. Eixos
turons… altius damunt del Pla. “El País”, Quadern 1.163 (27-IV-2006)
4. Sobre el tratamiento a Pla en la revista “Serra d’Or”.]
FUENTES.
Libros destacados de Josep Pla. Destino tiene una edición de sus obras completas.
Pla, J. Notes sobre París (1920-1921). Obra completa. v. 4. Destino. Barcelona. 1989, 3ª ed. (1ª 1967). 653 pp. En total 46 vs., interesantes para conocer el entorno de Miró.
Pla, J. Joan Miró, jove, a París, en Retrats de passaport. Obra completa. Destino. Barcelona. v. 17. 1982, 2ª ed. (1ª 1970). 639 pp. (Miró 302-307).
Pla, J. Homenots. Tercera serie. Obra completa. Destino. Barcelona. v. 21. 1972. 584 pp. Feliu Elias. Apa - Joan Sacs (429-465; Miró 463).
Pla, J. Homenots. Quarta serie. Obra completa. Destino. Barcelona. v. 29. 1975. 559 pp. Salvador Dalí, una notícia (159-201; Miró en 175-187); Josep Llorens Artigas (481-518).
Pla, J. Notes del capvesprol. Obra completa. v. 35. 1979. 593 pp. Miró (381-382).
Pla, J. La vida lenta. Notas para tres diario (1956, 1957, 1964). Prólogo de Xavier Pla. Trad. de Concha Cardeñoso Sáenz de Miera. Destino. Barcelona. 2014. 432 pp. Geli, Carles. Josep Pla, desde la cama. “El País” (16-XI-2014) 51. / Puig, Valentí. El espía que pasaba frío. “El País” Cataluña (17-XI-2014) 2. / Muñoz Molina, Antonio. El náufrago de Llofriu. “El País” Babelia 1.204 (20-XII-2014) 6.
Pla, Josep. Viaje
a Rusia. Trad. y prólogo de Marta Rebón. Destino. 2018. 280 pp. Reseña de
Cebrián, Juan Luis. Noticias y novelas: caso abierto. “El País” Babelia
1.403 (13-X-2018). El periodismo como género literario.
Josep
Pla i Jaume Vicens Vives. L’hora de les decisions. Próleg de Joaquim
Nadal. Destino. 2019. Correspondència als anys cinquanta entre l’escriptor i
l’historiador. Ressenya de Santacana, Carles. Dos homenots fan política.
“El País” Quadern 1.779 (11-VII-2019). / Arza, Marc. Una èlit per cavalcar
el Minotaure. “El País” Quadern 1.779 (11-VII-2019). / Gatell, Cristina;
Soler, Glòria; Muñoz, Josep Maria. Pla-Vicens, text i context. “El País”
Quadern 1.784 (10-X-2019).
Pla, Josep; Estelrich, Joan. Periodisme i llibertat (Cartes 1920-1950).
Edició de Silvia Coll-Vinent. Destino. 2022. 384 pp. Ressenya de Arza, Marc. A l’ombra de Francesc Cambó. “El País”
Quadern 1.914 (22-I-2023).
Pla, J. La
inflació alemanya. Cròniques 1923-1924. Destino. 2024. 340 pp. Ressenya de
Dasca, Maria. Alemanya s’esbadella com
una magrana. “El País” Quadern 1.965 (10-III-2024).
Artículos destacados de Josep Pla.