MONT-ROIG
DEL BAIX-CAMP
ÍNDEX:
INTRODUCCIÓ.
MONT-ROIG
A CATALUNYA:
2. EL CLIMA.
3. LA POBLACIÓ.
5. LA SOCIETAT.
6. SERVEIS DE COMUNICACIONS.
7. LA HISTÒRIA.
8. ELS MONUMENTS.
9. EL BAIX CAMP.
10. EL MITE MIRÓ A MONT-ROIG.
INTRODUCCIÓ.
El
municipi de Mont-roig del Camp, en la provincia de Tarragona, a Catalunya, és
una zona exceccionalment atractiva per l’entorn natural de mar i muntanya, les
comunicacions, l’equipament de serveis en guarderies, escoles, col·legis i
instal·lacions esportives, la seguretat ciutadana i altres aspectes. La seva
fama radica principalment en la seva llarga vinculació a la vida de l’artista Joan
Miró.
Mont-roig del Camp és un municipi de la comarca
del Baix Camp, del partit judicial de Reus a la província de Tarragona. Limita,
a llevant, amb Montbrió del Camp i Cambrils; al nordest, amb les poblacions de
Riudecanyes i Vilanova d’Escornalbou; al noroest, amb la serra de Colldejou i
la serra de la Pedrera; al sur, amb la mar, i s’estèn en la franja litoral a
través del nucli de Miami Platja fins a arribar al terme de Vandellós.
Ocupa una extensió de 63,69 km². Situat a la costa, entre les desembocadures de la riera
de Riudecanyes i del riu de Llastres, és accidentat al sector més interior
pels contraforts de les serres de Colldejou i de Llaberia, amb altitus
màximes a la serra de la Pedrera (281
m) i les roques de Maseres (395 m ). L’interior muntanyós
s’inclina suaument cap al mar, creant una ampla plana de conreus i habitatges.
La costa s’allarga uns 8 km, és baixa i arenosa, amb
platges llargues, de aigües clares i diàfanes. Els darrers dos decennis una gran
part ha estat urbanitzada per al turisme i lloc de residències secundàries.
El territori forma part de la plana del Camp, suaument
inclinada vers la mar.
La vila de Mont-roig és a 111 m d’altura, a la zona de
contacte entre la plana i la muntanya, prop del turó on s’alça el santuari de
la Roca.
El cim de la Roca és el punt més alt del municipi (294 m ) i s’alça a l’oest de
la vila, que l’erosió ha configurat de manera característica. Té una
ermita dedicada a la Mare de Déu i és famosa per un quadre juvenil de Miró.
Les edificacions són del tipus mediterrani, encalades, amb
poques abertures, amb grans patis exteriors i arbres que donen ombra als
edificis. Les normes urbanístiques, han limitat el creixement urbanístic en l’altura
dels edificis, àdhuc els hotels, a una i dues plantes, evitant la massificació
i assegurant una millor qualitat de vida.
2. EL CLIMA.
El clima és mediterrani, amb estius secs i càlids, i hiverns
moderadament humits i agradables. La temperatura presenta a l’estiu una
mitjana de 26-27ºC
i a l’hivern de 13-15ºC .
Té una humitat relativa del 70-75% i més de 300 dies de sol anuals, que
afavoreixen el seu desenvolupament turístic. La pluviositat és elevada a la
zona muntanyosa interior, sobre els 800 mm , però es redueix als 300 mm a la costa, resultant
una mitja una mica superior als 500
mm , que la fan predominantment seca.
El 1991 les temperatures màximes mitjanes i les hores de
sol foren:
Màx.Mitj. Hores de sol
Gener 12,1 145
Febrer 13,2 153
Març 15,4 192
Abril 17,7 213
Maig 20,7 247
Juny 24,6 263
Juliol 27,9 301
Agost 27,8 251
Setembre 25,6 205
Octubre 21,4 175
Novembre 16,4 147
Decembre 13,1 137
3. LA POBLACIÓ.
La població el 2011 era de 12.476 habitants de dret, que
durant l’estiu se converteixen en més de 60.000 de fet, la gran majoria en la
zona de Miami-Platja.
L’evolució de la població ha passat de l’estancament del
periode 1800-1960 a
una explossió demográfica des del 1960. Les dades són aclaridores. Tenia el
1339: 985 habitants. 1708: 830. 1718: 675. 1787: 2.000. 1860: 2.308. 1900:
2.669. 1930: 2.374. 1960: 2.364. 1981: 4.163. 1996: 6.064. 2011: 12.476.
Si comparam la situació del 1981 amb la de 2011 veïem que la
vila de Mont-roig tenia el 1981 un total de 2.349 habitants al nucli urbà i 310
dispersos. El municipi comprenia, a més, la caseria del Casalot, el nucli de
l’Estació de Mont-roig (194 habitants dispersos el 1960), el raval del Carrer
de Fora i el despoblat de la Pobla d’En Taudell. La població diseminada total
era el 9% el 1981.
En canvi el 2011 els nuclis anteriors estaven a un nivell
semblant en habitants però el més important era ja el de Miami-Platja, amb més
de 6.000 habitants de dret. Així doncs la població de dret i de fet s’està
desplaçant a les 22 urbanitzacions que s’han creat els darrers anys, al llarg
de la Carretera Nacional 340.
Destaquen les antigues torres dels Penyals i
de Porqueroles, les urbanitzacions de la Platja de Miami (a la cala Figuera),
de Pins de Miramar (damunt l’antic despoblat de Miramar) i la platja de Rifà.
La llista completa de les urbanitzacions era fa pocs anys: Azahara, Casalot,
Club Mont-roig, Costa Zéfir, Jardines el Paraíso, Masos d’en Bladé, Maykao,
Maynou, Mont-roig Bahia, Els Olivers, Parque Mont-roig, Pino Alto, Pinos de
Miramar, Playa Cristal, La Riviera, Rustical Balneari, Rustical Mon-roig, Sant
Miquel, Via Marina.
Una forta immigració vinguda amb el creixement turístic
està rejovenint la població, amb l’arribada de joves en edat matrimonial. Un
important segment dels nous residents, emperò, el formen professionals madurs
i jubilats.
Antigament l’agricultura era la principal activitat econòmica,
fins que des del 1970 el turisme se desenvolupà. Actualment la gran majoria, més
del 90%, del llocs de treball són del sector terciari i depenen directa o
indirectament del turisme. A Mont-roig poble, la principal activitat econòmica
és encara l’agricultura, seguida del comerç i petites empreses de serveis; en
canvi, a Miami-Platja el 80% de l’economia és de serveis, sobre tot d’empreses
turístiques i el 20% restant de la construcció. Àdhuc la població dedicada
oficialment a l’agricultura és menor en la realitat, perquè la gran majoria
només treballa al camp a temps parcial, i aconsigueix la majoria dels seus
ingressos a l’estiu, gràcies al turisme o la construcció.
La meitat del municipi està ocupat per terres de pasturatge,
garriga i bosc. Al secà, amb 1.847 hectàrees el 1980, predominen els conreus
de les oliveres, els garrofers, les patates, els cereals, el arbres fruiters i
la vinya. El regadiu (1.280 hectàrees el 1981) viu una constant expansió. Té
importància creixent l’avicultura.
El cens d’explotacions
agraries (1982) mostrava:
0-5 hectàrees: 246. 5-10 hectàrees: 127. 10-20 hectàrees: 70. 20-50 hectàrees:
27. 50-100 hectàrees: 5. >100 hectàrees: 2.
Té un mercat
agrícola principal a la pròpia vila, amb altre principal a Reus i un
secundari a Tarragona.
L’activitat industrial més important és la construcció.
Hom explotaven pedreres per a la construcció, fins al 1982, que es varen
il·legalitzar perquè eren activitats contaminants.
Reus és el centre històric de l’àrea comercial, però la
millora de les comunicacions al llarg de la costa ha canviat la línia de les
relacions comercials, que ara s’extenen a tota la Costa Daurada, una ampla zona
natural que abarca el litoral tarragoní des de la població de les Cases d’Alcanar
fins a les platges de Calafell i que inclou, entre les poblacions més destacades,
Tarragona, Reus, Vila-seca-Salou -amb el parc Port Aventura-, Cambrils, Mont-roig
del Camp i Miami Platja.
Al poble de Mont-roig hi ha una petita oferta comercial
(per exemple l’únic estany del poble era fins fa poc també l’únic
quiosc-llibreria), que compta amb facilitat d’aparcament, per a unes dessenes
de vehicles (1989), en un carrer adjacent a la plaça de Joan Miró, vora les
antigues murades de la població.
L’activitat turística té una gran oferta de hotels, pensions,
càmpings, apartaments i xalets de lloguer. El 1986 era encara petita: 92 places
hoteleres, 177 apartaments i 8 càmpings, però desde llavors s’han creat més
de 1.000 places hoteleres i altres tants d’apartaments. Gairebé tota l’oferta
es concentra a la costa, sobretot a Miami-Platja, la població litoral del
municipi. El gran atractiu del terme, junt a l’interior natural ben conservat,
està en les gran platges, entreverades de petites cales, llargues, de fina
sorra, que tenen el distintiu de la Bandera Blava de la UE. Com exemple, la
Platja Cristall fou considerada per la Generalitat el 1992 com la segona millor
platja de Catalunya i altres platges, com Peixerota, Estany Gelat i
Porquerola, han rebut diplomes de la Generalitat. Hi ha hotels de diferents
categories: Pino Alto, Miramar, Tropicana, i una dotzena de complexes d’apartaments.
Hi ha nou hostals i pensions, i nombrosos restaurants i bars. Hi ha càmpings de de
reconegut prestigi internacional, com el Playa Montroig i el Torre del
Sol. Diverses agències immobiliàries, situades a Miami-Platja, administren
i lloguen una gran varietat d’apartaments, xalets i bungalows.
Destaca en l’oferta turística el Club Bonmont de
Mont-roig, un club de golf de primeríssima qualitat, anomenat “Club de Bonmont
Terres Noves”, realitzat segons la filosofia del suís Henry Ferdinand Lavanchy,
fundador del primer club a Domaine (Chessereaux, Suïssa), seguit de tres mes
a Florida (EEUU), Iguazu (Paraguai), Niça (França). Se practiquen esports
diversos: golf, tennis (3 pistes de terra batuda i una d’herba artificial),
squash, frontó, natació, equitació, cultura corporal... Té una
clientel·la internacional selecta. L’artífex del projecte català fou Pere
Punset, que escollí Mont-roig per estar aprop de ports esportius, l’excel·lent
climatologia, l’atractiu paisatgístic de les comarques llindants, la gastronomia,
i la fama de Miró. El conjunt ocupa 350 hes, amb una zona esportiva de 3,5
hes, 170 vivendes de gran luxe, una amb vivendes unifamiliars o pareades, des
de 80 a
400 m², amb terrassa, piscina i jardí privat. El camp de golf és de 18 forats
(dissenyat per un dels millors especialistes del món, Robert Trent Jones
Jr.) sobre 72 hes de terreny. Compta amb un Club Social de 4.000 m² que té dos
restaurants amb amples terrasses, sales multiús, sala de convencions, jardí d’infància,
zona comercial...
Hi ha una ampla varietat d’esports
terrestres, com fútbol, bàsquet, senderisme, muntanyisme, esports d’aventura,
i nàutics, com natació, pesca submarina, busseig, vela, windsurfing, esquí
acuàtic...
A més, Mont-roig està en una zona d’enorme vitalitat econòmica, la
Costa Daurada, gràcies al turisme. La zona turística de Tarragona ha superat
amb relatiu èxit la crisi recent iniciada el 2008, gràcies al seus atractius
naturals i l’empenta del centre Port Aventura.
En quant al sector
industrial, el gran centre petroquímic de Tarragona rebé els darrers anys
grans inversions que garanteixen el futur de la zona i han incrementat els llocs
de treball; dessenes dels seus treballadors resideixen a Mont-roig.
5. LA SOCIETAT.
Hi ha una trentena d’associacions culturals, esportives,
de lleure i de joves.
Les festes populars són:
Gener. Sant Antoni.
19 març. Sant Josep. Festa local de
Miami-Platja.
15 maig. Sant Isidre. Diada dels pagesos de Mont-roig.
Elecció de la Pubil·la de Mont-roig.
25 juliol. Sant Jaume. Festa Major de Miami-Platja. Elecció
de Miss Miami-Platja.
1ª setmana d’agost. Fira de Mont-roig. Fira Exposició.
Elecció de Miss Platja Mont-roig (primer dissabte).
8 setembre. Mare de Déu de la Roca. Diada de la Verge a
Mont-roig.
29 setembre. Sant Miquel. Festa Major de Mont-roig.
En el
folklore destaca el Ball de Coques, que ja es celebrava el 1816 i fou
recuperat el 1992. Amb un ritme semblant al de la jota aragonesa, representa el
galanteig entre el noi que ofereix la coca i la noia que accepta.
En l’estiu
hi ha un grapat d’activitats lúdiques: festes, balls, actuacions musicals,
competicions esportives, etc.
Políticament
el consistori està conformat usualment per CIU, PSOE, ERC i Independents.
Molts del regidors són independents elegits dins dels grups anteriors.
6. SERVEIS DE COMUNICACIONS A MONT-ROIG, TARRAGONA I
CATALUNYA.
Les
comunicacions de Mont-roig són:
Aeroport: Reus a 14 km (vols charter i de
mercaderies), Barcelona a 100
km (aeroport nacional i internacional).
Ferrocarril: Estació de Cambrils a 12 km , que connecta amb la
xarxa nacional. Línia regular de llarg recorregut (Reus-Madrid) i rodalia
(Lleida-Saragossa i Barcelona). Passa molt aprop del Mas Miró.
Carreteres: Comunicaciones a
Tarragona, Barcelona al nordest i a Castelló i València al sur: Autopista
A7, sortida 38 Hospitalet de l’Infant i la carretera nacional 340.
7. LA HISTÒRIA.
El territori del municipi fou poblat desde temps prehistòrics,
amb coves com la de Patou, on el doctor Vilaseca trobà prop de 2.000 fragments
de sílex, i altres jaciments, como el del barranc de Rifà, prop de l’hostal
del Gassó, on hi ha una cova sepulcral en la qual es descobriren el 1971
sílex, fragments de ceràmica i ossos humans. En temps dels íbers i dels
romans el poblament fou dispers, sense una nucli important, encara que se
descobriren restes de ceràmica ibero-romana i romana a la finca Barquera.
La primera notícia històrica de Mont-roig és del 23 de
gener de 1118, immediatament després de la Reconquesta, quan el comte de
Barcelona, Ramon Berenguer III, féu donació al bisbe Sant Oleguer de la
ciutat i el Camp de Tarragona, i una de les ‘afrontacions’ escrites passava
per Mont-roig i pel coll de Balaguer fins la mar. El nom històric de Mont-roig
es deu sense dubte al color del cim de la Mare de Déu de la Roca.
Alfons I, l’arquebisbe de Tarragona i Bertran de Castellet
otorgaren la carta de poblament el 1180, on aleshores se cedia als habitants
del terme les cases, les terres ermes i conreades i els emprius d’aigües,
llenyes i pastures, a canvi d’un cens sobre el gra i la vinya. El 1185 fou
donada la població a la mitra de Tarragona, encara que estigué temporalment
en mans de la reina Sança. La vila, des d’ençà, estigué emmurallada, i la
vida comunal era centrada pel castell, amb quatre torres i un baluard. Era un
poble ric en agricultura, que àdhuc fou lloc de residència de músics i joglars
a la primera meitat del segle XIV. El 1282 els homes de Mont-roig participaren
en l’assalt del castell reial de Tarragona. Els Entença reclamaren certs drets
sobre el territori, i el 1305 Jaume II declarà que la plana era propietat
dels Entença, però en féu la resta de la mitra tarragonina, i així pertanyí
a les demarcació històrica de la Vegueria de Tarragona (fins el 1716).
Però arribà la
crisi de la Pesta negra de 1348 i mivà greument la població. Encara el 1361 la
vila va poder defensar Cambrils en la guerra contra Castella. El 1460 va fer
costat al rei Joan II durant la Revolta Catalana, i per això patí el 1462 el
setge dels rebels antijuanistes, refugiant-se els habitants a l’ermita de la Mare de Déu
de la Roca.
Durant el segle XVI va patir tres atacs d’estols piràtics
musulmans, que feren saquejos i captivitats. En la Guerra dels Segadors, el
1641 se someté a les tropes espanyoles sense lluita, el que provoca que les
Corts Catalanes declarassin Mont-roig enemic de la pàtria.
Administrativament, després de la Guerra de Successió, Mont-roig pertanyí al
corregiment de Tarragona (1716-1833).
8. ELS MONUMENTS.
De les murades medievals conserva la torre del Portal de
la Canal, construïda a principis del segle XII.
L’Església Nova és el temple parroquial actual de Sant
Miquel. La primera pedra fou posada el 1801, després d’enderrocar 24 cases,
però la guerra de la Independència interrompé els treballs i serví durant el
segle XIX com fort de defensa i magatzem. No fou acabada fins després del
1939, i la benedicció esperà a 1943, per a concloure el 1947. Per les seves
dimensions se l’anomena popularment la “Catedral del Baix Camp”. Joan Miró
donà diners pels treballs finals.
L’Església Vella de Sant Miquel i el seu campanar són
ambdós de datació medieval, d’abans de 1194. L’estructura és gòtica tardana, i
va sofrir reformes posteriors, el 1478 i 1569, l'última en un estil renaixentista que
mantingué alguns elements gòtics, 1594 i finalment 1634 l’altar major. El
campanar medieval és de base quadrangular. En la guerra civil es van cremar
tots els altars de l’Església, i finalmente se deixà de dir missa el 1943. L ’edifici s’ha convertit
en el Centre Cultural de la vila, gràcies a la restauració finalitzada el
1993, finançada amb els guanys de les activitats de l’Any Miró.
El santuari de la Roca, dedicat a la Mare de Déu de la
Roca és la major ermita del terme, a dos quilòmetres del poble, a l’alt del
cim (294 m )
més majestuós del municipi, amb una esplèndida vista panoràmica de la contrada
i un color rogenc que dóna nom al poble. L’ermita està datada al menys el 1299. L ’edifici fou
construït al llarg dels segles XVI-XVIII. El 1811 els francesos, per
represàlia d’un robatori, varen cremar l’ermita. L’any 1826 se contruí la
capella de Sant Ramon, que servia de guia dels mariners, com un far en la nit.
Altra vegada, durant la guerra civil, foren cremades totes les imatges de l’ermita.
La capella on s’hi troba la Verge ha estat restaurada. L’imatge de la Verge
fou robada el 1979 i es va reposar el 1980 una altra imatge. Cada any, el 8 de
setembre, es celebra la Diada de la Verge de la Roca, amb actes religiosos
i diverses activitats lúdiques.
L’ermita més petita és la del Peiró, just fora del poble,
en un paisatge ombrós de pins. És de meitat del segle XVIII, aixecada on s’alçava
la Creu de Pedra, parada d’oració dels caminants. Va ser reconstruïda el 1909
sota el mecenatge del marquès de Mont-roig.
Miramar és un poblet en ruïnes, a la platja de Mont-roig,
que el 1365 tenia 13 famílies, que vivien de l’agricultura, el comerç de blat i
la pesca. Hi havia quatre torres i un magatzem a la vora del mar. El 1408 fou
saquejat pels pirates moros. El 1624 fou abandonat definitivament, al rebre
notícies de que venia la pesta desde Sicília.
9. EL BAIX CAMP.
Mapa de Mont-roig i el Baix Camp, amb les principals comunicacions.
La comarca del Baix Camp té una extensió de 695,94 km²,
amb una densitat de (1991) i (2009). Ha experimentat una gran creixement
demogràfic: els 131.599 habitants de 1991 eren 189.226 el 2009, i la densitat passà els
mateixos anys de 189 a 271,46 hab/km².
Comprèn 28 municipis: L’Albiol, L’Aleixar, Alforja, Almoster,
Arbolí, L’Argentera, Les Borges del Camp, Botarell, Cambrils, Capafonts,
Castellvell del Camp, Colldejou, Duesaigües, La Febró, Maspujols, Montbrió del
Camp, Mont-roig del Camp, Prades, Pratdip, Reus, Riudecanyes, Riudecols,
Riudoms, La Selva del Camp, Vandellòs, Vilanova d’Escornalbou, Vilaplana, Vinyols
i els Arcs.
La comarca del baix Camp està a 113 km de Barcelona, 207
de Girona, 90 de Lleida i 13 de Tarragona.
Les comunicacions són per:
Aeroport: Vols charter i de mercaderies.
Ferrocarril: Línia regular de llarg recorregut
(Reus-Madrid) i rodalia (Lleida-Saragossa i Barcelona).
Carreteres: A-2, A-7, Molins de Rei-Tarragona;
N-340, Barcelona-València; N-420, Tarragona-Còrdova; C-240, Salou-Ponts;
TV-3141, Reus-Cambrils; TP-7049, Reus-Almoster; TP-7223, Reus-El Morell;
TV-7211, Reus-Constantí; T-310, Reus-Pratdip.
Ports esportius: Port Esportiu Nàutic de Cambrils;
Port Esportiu d’Hospitalet de l’Infant (Club Nàutic).
La gastronomia.
La gastronomia del Baix Camp és una de les millors de Catalunya.
El secà i el regadiu, la condició marítima i la muntanyosa, la consegüent
varietat climàtica, al Baix Camp tot havia de conduir a una cuina
característica i pròpia, on destaquen productes reconeguts per la seva
qualitat com la Denominació d’Origen Avellana de Reus, la Denominació d’Origen
Oli de Siurana o la Denominació Comarcal de Qualitat Patata de Prades, però
també les amanides, els llegums i les verdures, d’una qualitat extraordinària,
la carn de xot i de porc, la botifarra, l’aviram i el bestiar de corral, el
peix. El Baix Camp té l’atractiu d’una de les millors cuines del litoral
mediterrani i cal dir que Joan Miró era un dels seus enamorats més celebres.
A Cambrils,
com a la major part dels nuclis d’aquesta costa, els restaurants s’han fet una
fama justa, basada en la segura qualitat de la primera matèria. Entre les
especialitats més celebrades, són recomanables el rossejat de fideus amb el
peix a la banda, el llobarro a la brasa, l’entremès mariner, el llenguado al
forn, el suquet primmirat de rap o els molls a la planxa. Aquesta considerable
varietat de plats ha de ser acompanyada dels vins lleugers i fins, de molt bon
tast, fruit de les vinyes de la regió. Per acabar un àpat plenament autèntic,
res millor que les postres de músic, amb avellanes, ametlles i panses del Baix
Camp, acompanyades de la mistela que donen les terres de licorella, com ara la
produïda a Montbrió.
10. EL MITE MIRÓ A MONT-ROIG.
La masia (1921-1922).
Miró visqué llargues temporades, gairebé sempre estius, a
Mont-roig desde 1910, quan el seu pare va comprar el mas Ferratges. Quedà
encisat pel paisatge colpidor, la pau del camp, el mar i les platges. Jacques Dupin adverteix que el retorn estival a la masia equilibrava la vida urbana a París i omplia de contingut llur obra: ‹‹El que Miró trobà a
Mont‑roig, en l’estiu de 1923, no fou sols el cel transparent, l’univers familiar
de La masia, sinó també la terra ancestral, la terra primitiva (…)›› [Dupin. Miró. 1993: 96.] A aquest
paisatge corresponen moltes de les seves pintures primerenques, com l’ermita
de la Mare de Déu, que fou sempre un dels seus llocs preferits. En les
entrevistes relacionava sovint els colors preferits de la seva pintura amb els
colors de Mont-roig; el vermell de la terra, el negre de la força, el blau del
cel i el mar, el verd de la vegetació, el groc del sol.
Joan Miró en la platja de Mont-roig. Foto de Joaquim Gomis (estiu de 1946). L'home en segon plànol és el seu amic Joan Prats.
S’inaugurà
en Mont-roig el 1979 la plaça de Joan Miró en un acte en que se li nombrà
Fill Adoptiu i rebé la primera medalla d’honor del poble. Aquell mateix
anys, ja molt vell, va fer l’última visita a la masia, però Miró i el seu art resten
sempre com l’imatge internacional de Mont-roig, que ha desenvolupat desde
llavors nombroses activitats en el seu homenatge.
Centre Miró, a Mont-roig.
No hay comentarios:
Publicar un comentario