Mis blogs

Mis blogs son Altamira (Historia del Arte, Cine, Televisión, Fotografía, Cómic), Heródoto (Ciencias Sociales y Pensamiento) y Mirador (Joan Miró, Arte y Cultura Contemporáneos).

jueves, agosto 09, 2012

Mont-roig del Baix Camp.


                                               MONT-ROIG DEL BAIX-CAMP

            ÍNDEX:
INTRODUCCIÓ.
MONT-ROIG A CATALUNYA:
            1. L’ESPAI.
            2. EL CLIMA.
            3. LA POBLACIÓ.
            4. L’ECONOMIA.
            5. LA SOCIETAT.    
            6. SERVEIS DE COMUNICACIONS: MONT-ROIG, TARRAGONA I CATALUNYA.
            7. LA HISTÒRIA.
            8. ELS MONUMENTS.
            9. EL BAIX CAMP.
            10. EL MITE MIRÓ A MONT-ROIG.

INTRODUCCIÓ.
El municipi de Mont-roig del Camp, en la provincia de Tarra­gona, a Catalunya, és una zona exceccionalment atractiva per l’entorn natural de mar i mun­tanya, les comunicacions, l’equipament de serveis en guar­deries, escoles, col·legis i instal·lacions esportives, la seguretat ciutadana i altres aspectes. La seva fama radica principalment en la seva llarga vinculació a la vida de l’artista Joan Miró.

            1. L’ESPAI.
            Mont-roig del Camp és un municipi de la comarca del Baix Camp, del partit judicial de Reus a la província de Tarragona. Limita, a llevant, amb Montbrió del Camp i Cambrils; al nordest, amb les poblacions de Riudecanyes i Vilanova d’Escornalbou; al noroest, amb la serra de Colldejou i la serra de la Pedrera; al sur, amb la mar, i s’estèn en la franja litoral a través del nucli de Miami Platja fins a arribar al terme de Vandellós.
            Ocupa una extensió de 63,69 km². Situat a la costa, entre les desembo­cadu­res de la riera de Riu­decanyes i del riu de Llastres, és acci­dentat al sector més inte­rior pels contra­forts de les serres de Coll­de­jou i de Llaberia, amb altitus màximes a la serra de la Pedrera (281 m) i les roques de Maseres (395 m). L’interior muntanyós s’inclina suaument cap al mar, creant una ampla plana de conreus i habitatges.
            La costa s’allarga uns 8 km, és baixa i arenosa, amb platges llar­gues, de aigües clares i diàfanes. Els darrers dos de­cennis una gran part ha estat urbanit­zada per al turisme i lloc de re­sidències secundàries.
            El territori forma part de la plana del Camp, suaument inclinada vers la mar.
           La vila de Mont-roig és a 111 m d’altura, a la zona de con­tac­te entre la plana i la muntanya, prop del turó on s’alça el santuari de la Roca.
           
         El cim de la Roca és el punt més alt del municipi (294 m) i s’alça a l’oest de la vila, que l’e­rosió ha con­fi­gurat de mane­ra carac­terísti­ca. Té una ermita dedicada a la Mare de Déu i és famosa per un quadre juvenil de Miró.
        Les edificacions són del tipus mediterrani, encalades, amb poques abertures, amb grans patis exteriors i arbres que donen ombra als edificis. Les normes urbanístiques, han limitat el creixe­ment urbanístic en l’altura dels edificis, àdhuc els hotels, a una i dues plantes, evitant la massificació i assegu­rant una millor qualitat de vida.

            2. EL CLIMA.
            El clima és mediterrani, amb estius secs i càlids, i hi­verns moderadament humits i agrada­bles. La temperatura presenta a l’estiu una mitjana de 26-27ºC i a l’hivern de 13-15ºC. Té una hu­mitat relativa del 70-75% i més de 300 dies de sol anuals, que afavoreixen el seu desenvolupament turístic. La pluviositat és elevada a la zona muntanyosa interior, sobre els 800 mm, però es redueix als 300 mm a la costa, re­sultant una mitja un poc supe­rior als 500 mm, que la fan pre­do­minantment seca.
            El 1991 les temperatures màximes mitjanes i les hores de sol foren:
                                   Màx.Mitj.                   Hores de sol
            Gener              12,1                            145
            Febrer             13,2                            153
            Març               15,4                            192
            Abril               17,7                            213
            Maig               20,7                            247
            Juny                24,6                            263
            Juliol              27,9                            301
            Agost              27,8                            251
            Setembre        25,6                            205
            Octubre           21,4                            175
            Novembre       16,4                            147
            Decembre       13,1                            137

            3. LA POBLACIÓ.
            La població el 2011 era de 12.476 habitants de dret, que durant l’es­tiu se converteixen en més de 60.000 de fet, la gran majoria en la zona de Miami-Platja.
            L’evolució de la població ha passat de l’estancament del periode 1800-1960 a una explossió demográfica des del 1960. Les dades són aclaridores. Tenia el 1339: 985 habitants. 1708: 830. 1718: 675. 1787: 2.000. 1860: 2.308. 1900: 2.669. 1930: 2.374. 1960: 2.364. 1981: 4.163. 1996: 6.064. 2011: 12.476.
            Si comparam la situació del 1981 amb la actual veiem que la vila de Mont-roig tenia el 1981 un total de 2.349 habitants al nucli urbà i 310 dis­per­sos. El muni­cipi comprenia, a més, la caseria del Casalot, el nucli de l’Estació de Mont-roig (194 habitants dis­persos el 1960), el raval del Carrer de Fora i el despo­blat de la Pobla d’En Tau­dell. La població di­semina­da to­tal era el 9% el 1981.
            En canvi el 2011 els nuclis anteriors estaven a un nivell semblant en habitants però el més important era ja el de Miami-Platja, amb més de 6.000 habitants de dret. Així doncs la població de dret i de fet s’està desplaçant a les 22 urbanitzacions que s’han creat els darrers anys, al llarg de la Carretera Nacional 340. Desta­quen les an­ti­gues to­rres dels Penyals i de Porqueroles, les urbanitzacions de la Platja de Miami (a la cala Figuera), de Pins de Miramar (da­munt l’antic despoblat de Miramar) i la platja de Rifà. La llista completa de les urbanitzacions era fa pocs anys: Azahara, Casalot, Club Mont-roig, Costa Zéfir, Jardines el Paraíso, Masos d’en Bladé, Maykao, Maynou, Mont-roig Bahia, Els Olivers, Parque Mont-roig, Pino Alto, Pinos de Miramar, Playa Cristal, La Riviera, Rusti­cal Balneari, Rustical Mon-roig, Sant Miquel, Via Marina.
            Una forta immigració vinguda amb el creixement turístic està rejovenint la població, amb l’arribada de joves en edat matrimonial. Un important segment dels nous resi­dents, emperò, el formen pro­fessionals madurs i jubilats.

            4. L’ECONOMIA.
            Antigament l’agricultura era la principal activitat econò­mica, fins que des del 1970 el turisme se desenvolupà. Actual­ment la gran majoria, més del 90%, del llocs de treball són del sector ter­ciari i depe­nen directa o indirectament del turisme. A Mont-roig poble, la principal activitat econòmica és encara l’agri­cultura, seguida del comerç i petites empreses de serveis; en canvi, a Miami-Platja el 80% de l’economia és de serveis, sobre tot d’empreses turísti­ques i el 20% restant de la construcció. Àdhuc la població dedicada oficialment a l’agricultura és menor en la realitat, perquè la gran majoria només treballa al camp a temps parcial, i aconsigueix la majoria dels seus ingressos a l’estiu, gràcies al turisme o la construcció.
            La meitat del terme està ocupat per terres de pasturatge, garriga i bosc. Al secà, amb 1.847 hectàrees el 1980, pre­dominen els con­reus de les oliveres, els garrofers, les patates, els cereals, el arbres frui­ters i la vin­ya. El regadiu (1.280 hectàrees el 1981) viu una con­stant ex­pansió. Té importàn­cia creixent l’avicul­tura.
El cens d’explota­cions agraries (1982) mostrava:
0-5 hectàrees: 246. 5-10 hectàrees: 127. 10-20 hectàrees: 70. 20-50 hectàrees: 27. 50-100 hectàrees: 5. >100 hectàrees: 2.
Té un mercat agrícola princi­pal a la pròpia vi­la, amb altre prin­cipal a Reus i un secundari a Tarra­gona.
            L’activitat industrial més important és la construcció. Hom explotaven pedre­res per a la construcció, fins al 1982, que es varen il·legalitzar perquè eren activitats contaminants.
            Reus és el centre històric de l’àrea comercial, però la millora de les comunicacions al llarg de la costa ha canviat la línia de les relacions comercials, que ara s’extenen a tota la Costa Daurada, una ampla zona natural que abarca el litoral tarragoní des de la població de les Cases d’Alcanar fins a les platges de Calafell i que inclou, entre les poblacions més des­tacades, Tarragona, Reus, Vila-seca-Salou -amb el parc Port Aventura-, Cambrils, Mont-roig del Camp i Miami Platja.
            Al poble de Mont-roig hi ha una petita oferta comercial (per exemple l’únic estany del poble era fins fa poc també l’únic quiosc-llibreria), que compta amb faci­li­tat d’aparcament, per a unes dessenes de vehi­cles (1989), en un carrer adjacent a la plaça de Joan Miró, vora les antigues mu­rades de la població.        
            L’activitat turística té una gran oferta de hotels, pen­sions, càmpings, apartaments i xalets de lloguer. El 1986 era encara petita: 92 places hote­le­res, 177 aparta­ments i 8 càm­pings, però desde llavors s’han creat més de 1.000 places hote­leres i altres tants d’apartaments. Gairebé tota l’oferta es concentra a la costa, so­bretot a Miami-Platja, la població li­toral del municipi. El gran atrac­tiu del terme, junt a l’in­te­rior natural ben conser­vat, està en les gran plat­ges, entre­ve­rades de petites cales, llargues, de fina sorra, que tenen el distintiu de la Bandera Blava de la UE. Com exem­ple, la Platja Cristall fou considerada per la Generalitat el 1992 com la segona millor platja de Catalunya i altres platges, com Peixe­rota, Estany Gelat i Porquerola, han rebut diplomes de la Gene­rali­tat. Hi ha hotels de diferents ca­tego­ries: Pino Alto, Miramar, Tropicana, i una dotzena de com­plexes d’a­partaments. Hi ha nou hostals i pen­sions, i nom­brosos res­tau­rants i bars. Hi ha càmpings de de reco­negut prestigi in­ter­nacio­nal, com el Pla­ya Mont­roig i el Torre del Sol. Diverses agències immobilià­ries, si­tuades a Miami-Plat­ja, admi­nistren i lloguen una gran varie­tat d’aparta­ments, xa­lets i bungalows.
            Destaca en l’oferta turística el Club Bonmont de Mont-roig, un club de golf de primeríssima qualitat, anomenat “Club de Bon­mont Te­rres Noves”, realitzat segons la filo­sofia del suís Henry Ferdinand La­vanchy, fundador del pri­mer club a Do­maine (Chessereaux, Suïs­sa), seguit de tres mes a Florida (EEUU), Iguazu (Paraguai), Niça (França). Se practi­quen esports diver­sos: golf, tennis (3 pistes de terra batuda i una d’herba artificial), squash, frontó, nata­ció, equi­ta­ció, cultu­ra cor­po­ral... Té una clientel·la interna­cional se­lecta. L’ar­tífex del projecte ca­talà fou Pere Punset, que es­co­llí Mont-roig per estar aprop de ports espor­tius, l’ex­cel·lent climato­logia, l’a­tractiu paisat­gístic de les comarques llindants, la gastro­no­mia, i la fama de Miró. El con­junt ocu­pa 350 hes, amb una zona es­portiva de 3,5 hes, 170 vivendes de gran luxe, una amb vivendes unifami­liars o pareades, des de 80 a 400 m², amb te­rrassa, piscina i jardí privat. El camp de golf és de 18 forats (dissenyat per un dels mi­llors es­pe­cialis­tes del món, Robert Trent Jones Jr.) sobre 72 hes de te­rreny. Compta amb un Club Social de 4.000 m² que té dos restau­rants amb amples te­rrasses, sales multiús, sala de convencions, jardí d’infància, zona comercial...
       En esports, al terme hi ha tota mena d’esports terrestres, com fútbol, bàsquet, senderisme, muntanyisme, esports d’aventu­ra, i nàutics, com na­ta­ció, pes­ca submarina, busseig, vela, wind­sur­fing, esquí acuàtic... 
            A més està en una zona d’enorme vitalitat econòmica, la Costa Daurada, gràcies al turisme. La zona turística de Tarra­gona ha superat amb relatiu èxit la crisi recent iniciada el 2008, gràcies al seus atractius naturals i l’empenta del centre Port Aventura.
En quant al sector industrial, el gran centre petroquí­mic de Tarra­gona rebé els darrers anys grans inversions que garanteixen el futur de la zona i han incrementat els llocs de treball; dessenes dels seus treballadors resideixen a Mont-roig.

            5. LA SOCIETAT.    
            Hi ha una trentena d’associacions culturals, esportives, de lleure i de joves.
            Les festes populars són:
            Gener. Sant Antoni.
            19 març. Sant Josep. Festa local de Miami-Platja.
            15 maig. Sant Isidre. Diada dels pagesos de Mont-roig. Elecció de la Pubil·la de Mont-roig.
            25 juliol. Sant Jaume. Festa Major de Miami-Platja. Elec­ció de Miss Miami-Platja.
            1ª setmana d’agost. Fira de Mont-roig. Fira Exposició. Elec­ció de Miss Platja Mont-roig (primer dissabte).
            8 setembre. Mare de Déu de la Roca. Diada de la Verge a Mont-roig.
            29 setembre. Sant Miquel. Festa Major de Mont-roig.
            En el folklore destaca el Ball de Coques, que ja es cele­brava el 1816 i fou recuperat el 1992. Amb un ritme semblant al de la jota aragonesa, representa el galanteig entre el noi que ofereix la coca i la noia que accepta.
En l’estiu hi ha un grapat d’activitats lúdiques: festes, balls, actuacions musicals, competicions esportives, etc.
Polí­ticament el consistori està conformat usualment per CIU, PSOE, ERC i In­dependents. Molts del regidors són independents elegits dins dels grups anteriors.

            6. SERVEIS DE COMUNICACIONS A MONT-ROIG, TARRAGONA I CATALUNYA.
           Les comunicacions de Mont-roig són:
Aeroport: Reus a 14 km (vols charter i de mercaderies), Barcelona a 100 km (aeroport nacional i internacional).
Ferrocarril: Estació de Cambrils a 12 km, que connecta amb la xarxa nacional. Línia regular de llarg recorregut (Reus-Ma­drid) i rodalia (Lleida-Saragossa i Barcelo­na).
Carreteres: Comunicaciones a Tarragona, Barcelona al nor­dest i a Castelló i València al sur: Au­to­pista A7, sortida 38 Hospita­let de l’In­fant i la carre­tera na­cio­nal 340.

            7. LA HISTÒRIA.
           El territori del municipi fou poblat desde temps prehistò­rics, amb coves com la de Patou, on el doctor Vilaseca trobà prop de 2.000 fragments de sílex, i altres jaciments, como el del barranc de Rifà, prop de l’hos­tal del Gassó, on hi ha una cova sepul­cral en la qual es desco­bri­ren el 1971 sílex, frag­ments de ceràmica i ossos hu­mans. En temps dels íbers i dels romans el poblament fou dis­pers, sense una nucli important, encara que se descobri­ren restes de ceràmica ibero-romana i romana a la finca Barque­ra.
            La primera notícia històrica de Mont-roig és del 23 de gener de 1118, immediatament després de la Reconquesta, quan el comte de Barcelona, Ramon Beren­guer III, féu donació al bis­be Sant Oleguer de la ciutat i el Camp de Tarragona, i una de les ‘afrontacions’ escri­tes passa­va per Mont-roig i pel coll de Bala­guer fins la mar. El nom històric de Mont-roig es deu sense dubte al color del cim de la Mare de Déu de la Roca.
            Alfons I, l’arquebisbe de Tarragona i Bertran de Cas­tellet otorgaren la carta de poblament el 1180, on aleshores se cedia als habitants del terme les cases, les terres ermes i conreades i els emprius d’aigües, llenyes i pastures, a canvi d’un cens sobre el gra i la vinya. El 1185 fou donada la població a la mitra de Tarragona, encara que estigué tem­poral­ment en mans de la rei­na Sança. La vila, des d’ençà, esti­gué emmura­llada, i la vida comunal era centra­da pel cas­tell, amb quatre torres i un baluard. Era un poble ric en agricultura, que àdhuc fou lloc de residència de músics i joglars a la primera meitat del segle XIV. El 1282 els homes de Mont-roig participaren en l’assalt del castell reial de Tarragona. Els Entença re­clamaren certs drets sobre el terri­to­ri, i el 1305 Jaume II declarà que la plana era propie­tat dels En­ten­ça, però en féu la resta de la mitra tarragonina, i així per­tanyí a les de­mar­cació històrica de la Vegueria de Ta­rrago­na (fins el 1716).
Però arribà la crisi de la Pesta ne­gra de 1348 i mivà greument la població. Encara el 1361 la vila va poder defensar Cambrils en la gue­rra contra Castella. El 1460 va fer costat al rei Joan II du­rant la Revolta Catalana, i per això patí el 1462 el setge dels francesos, refugiant-se els habitants a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. Durant el segle XVI va patir tres atacs d’es­tols piràtics musulmans, que feren saquejos i captivitats. En la Guerra dels Segadors, el 1641 se so­meté a les tropes espan­yoles sense lluita, el que provoca que les Corts Catalanes de­claras­sin Mont-roig enemic de la pàtria. Administrativament, després de la Guerra de Successió, Mont-roig pertanyí al corre­giment de Tarragona (1716-1833).

            8. ELS MONUMENTS.
            De les murades medievals conserva la torre del Portal de la Canal, construïda a principis del segle XII.
            L’Es­glésia Nova és el temple parroquial actual de Sant Mi­quel. La primera pedra fou posada el 1801, després d’enderrocar 24 cases, però la guerra de la Independència inte­rrompé els treballs i serví du­rant el segle XIX com fort de defensa i magatzem. No fou acaba­da fins després del 1939, i la benedicció esperà a 1943, per a concloure el 1947. Per les se­ves dimen­sions se l’a­nomena popu­larment la “Ca­te­dral del Baix Camp”. Joan Miró donà diners pels treballs finals.
            L’Església Vella de Sant Miquel i el seu campanar són ambdós de datació me­dieval, d’abans de 1194. L’estructura és gòtica tardana, i va sofrir reformes posteriors el 1478, 1569 en un estil re­naixentista que mantingué alguns ele­ments gòtics, 1594 i finalment 1634 l’altar ma­jor. El campanar medieval és de base qua­drangular. En la gue­rra civil es van cre­mar tots els altars de l’Església, i finalmente se deixà de dir missa el 1943. L’e­difi­ci s’ha con­vertit en el Centre Cultural de la vi­la, gràcies a la res­tauració finalitza­da el 1993, fi­nançada amb els guanys de les activi­tats de l’Any Miró.
            El san­tuari de la Roca, dedicat a la Mare de Déu de la Ro­ca és la major ermita del terme, a dos quilò­me­tres del poble, a l’alt del cim (294 m) més majestuós del municipi, amb una esplèndi­da vista panoràmica de la contrada i un color rogenc que dóna nom al po­ble. L’ermita està datada al menys el 1299. L’edifici fou construït al llarg dels segles XVI-XVIII. El 1811 els france­sos, per represàlia d’un robatori, varen cremar l’er­mita. L’any 1826 se contruí la capella de Sant Ramon, que ser­via de guia dels mariners, com un far en la nit. Altra vegada, durant la guerra ci­vil, foren cremades to­tes les imat­ges de l’ermita. La ca­pella on s’hi troba la Verge ha estat restaura­da. L’imatge de la Ver­ge fou robada el 1979 i es va reposar el 1980 una al­tra imatge. Cada any, el 8 de se­tem­bre, es ce­lebra la Diada de la Verge de la Roca, amb actes religio­sos i diver­ses activi­tats lúdi­ques.
            L’ermita més petita és la del Pei­ró, just fora del po­ble, en un pai­satge ombrós de pins. És de meitat del segle XVIII, aixecada on s’alçava la Creu de Pedra, parada d’oració dels caminants. Va ser reconstruïda el 1909 sota el mecenatge del marquès de Mont-roig.
            Miramar és un poblet en ruïnes, a la platja de Mont-roig, que el 1365 tenia 13 famílies, que vivien de l’agricultura, el comerç de blat i la pesca. Hi havia quatre torres i un magatzem a la vora del mar. El 1408 fou saquejat pels pirates moros. El 1624 fou abandonat definitivament, al rebre notícies de que venia la pesta desde Sicília.

            9. EL BAIX CAMP.

            Mapes de Mont-roig i el Baix Camp, amb les principals comunicacions.

            La comarca del Baix Camp té una extensió de 695,94 km², amb una densitat de  (1991) i (2009).  Ha experimentat una gran creixement demogràfic: els 131.599 habitants de 1991 eren  189.226 el 2009, i la densitat passà els mateixos anys de 189 a 271,46 hab/km².
            Comprèn 28 municipis: L’Albiol, L’Aleixar, Alforja, Almos­ter, Arbolí, L’Argentera, Les Borges del Camp, Botarell, Cam­brils, Capafonts, Castellvell del Camp, Colldejou, Duesaigües, La Febró, Maspujols, Montbrió del Camp, Mont-roig del Camp, Prades, Pratdip, Reus, Riudecanyes, Riudecols, Riudoms, La Sel­va del Camp, Vandellòs, Vilanova d’Escornalbou, Vilaplana, Vin­yols i els Arcs.
            La comarca del baix Camp està a 113 km de Bar­celona, 207 de Girona, 90 de Lleida i 13 de Tarragona.
            Les comunicacions són per:
            Aeroport: Vols charter i de mercaderies.
           Ferrocarril: Línia regular de llarg recorregut (Reus-Ma­drid) i rodalia (Lleida-Saragossa i Barcelona).
           Carreteres: A-2, A-7, Molins de Rei-Tarragona; N-340, Bar­celona-València; N-420, Tarragona-Còrdova; C-240, Salou-Ponts; TV-3141, Reus-Cambrils; TP-7049, Reus-Almoster; TP-7223, Reus-El Morell; TV-7211, Reus-Constantí; T-310, Reus-Pratdip.
         Ports esportius: Port Esportiu Nàutic de Cambrils; Port Esportiu d’Hospitalet de l’Infant (Club Nàutic).
            La gastronomia.
          La gastronomia del Baix Camp és una de les millors de Ca­talunya. El secà i el regadiu, la condició marítima i la mun­tanyosa, la consegüent varietat climàtica, al Baix Camp tot havia de conduir a una cuina característica i pròpia, on desta­quen productes reconeguts per la seva qualitat com la Denomina­ció d’Origen Avellana de Reus, la Denominació d’Origen Oli de Siurana o la Denominació Comarcal de Qualitat Patata de Prades, però també les amanides, els llegums i les verdures, d’una qua­litat extraordinària, la carn de xot i de porc, la botifa­rra, l’aviram i el bestiar de corral, el peix. El Baix Camp té l’atractiu d’una de les millors cuines del litoral mediterrani i cal dir que Joan Miró era un dels seus enamorats més celebres.
A Cambrils, com a la major part dels nu­clis d’aquesta costa, els restaurants s’han fet una fama justa, basada en la segura qualitat de la primera ma­tèria. Entre les especialitats més celebrades, són recomanables el rossejat de fideus amb el peix a la banda, el llobarro a la brasa, l’entremès mariner, el llenguado al forn, el suquet primmirat de rap o els molls a la planxa. Aquesta considerable varietat de plats ha de ser acompanyada dels vins lleugers i fins, de molt bon tast, fruit de les vinyes de la regió. Per acabar un àpat plenament autèntic, res millor que les postres de músic, amb avellanes, ametlles i panses del Baix Camp, acom­panyades de la mistela que donen les terres de licorella, com ara la produïda a Montbrió.

            10. EL MITE MIRÓ A MONT-ROIG.

            La masia (1921-1922). Quadre i foto recent.

           Miró visqué llargues temporades, gairebé sempre estius, a Mont-roig desde 1910, quan el seu pare va comprar el mas Ferratges. Quedà encisat pel paisatge colpidor, la pau del camp, el mar i les platges. Jacques Dupin adverteix que el retorn estival a la masia equilibrava la vida urbana a París i omplia de contingut llur obra: ‹‹El que Miró trobà a Mont‑roig, en l’estiu de 1923, no fou sols el cel transparent, l’univers fami­liar de La masia, sinó també la terra ancestral, la terra primitiva (…)›› [Dupin. Miró. 1993: 96.A aquest paisatge corresponen mol­tes de les seves pintures primerenques, com l’er­mita de la Mare de Déu, que fou sempre un dels seus llocs preferits. En les entrevistes relacionava sovint els colors preferits de la seva pintura amb els colors de Mont-roig; el vermell de la terra, el negre de la força, el blau del ce­l i el mar, el verd de la ve­getació, el groc del sol.

           Joan Miró en la platja de Mont-roig. Foto de Joaquim Gomis (estiu de 1946). L'home en segon plànol és el seu amic Joan Prats.

S’inaugurà en Mont-roig el 1979 la plaça de Joan Mi­ró en un acte en que se li nom­brà Fill Adoptiu i rebé la primera me­dalla d’honor del po­ble. Aquell mateix anys, ja molt vell, va fer l’última visita a la masia, però Miró i el seu art resten sem­pre com l’imatge in­ternacional de Mont-roig, que ha desenvolupat desde llavors nombroses activitats en el seu homenatge.

Centre Miró, a Mont-roig.


Cartell anunciador d'activitas culturals al poble.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada